dimecres, 19 de març del 2014

Crònica de la MARATÓ DE BARCELONA 2014



Avui amb encara el cap calent per poder recordar el que va passar-hi , us deixo  aquestes ratlles del que diumenge passat va ser la meva segona participació a la Marató de Barcelona. L'any passat, en la meva primera  tenia ganes de fer-ne la crònica. però no ho vaig fer, la d'aquest any no faltaria.


Quan et planteges fer la Marató de Barcelona (o qualsevol altre marató o altre distància atlètica de fons), el primer que cal tenir és respecte. Respecte per afrontar una cursa/repte al que se li té que dedicar unes -o moltes- hores prèvies  per entrar al calaix de sortida de l'Avinguda de Maria Cristina  i disposar-te a acabar els 42195 metres d'aquesta mítica distància amb unes mínimes garanties d'èxit (tot i que la mesura de l'èxit és diferent  per cadascú dels que s'hi presenten, acabar-la per mi ho és). Jo no seria capaç d'afrontar aquesta prova sense una preparació adient, amb un mínims de quilòmetres acumulats i el treball fet, el cap m'ho impediria.  Aquest any, com l'anterior, la feina i els entrenaments previs estaven fets i per això em plantava a la sortida pensant que seria capaç d'acabar-la tal i com vaig fer l'any 2013. Només un dubte, la lesió al taló d'aquil·les que arrastrava des de desembre, tot i estar "controlada" sempre podria esguerrar el dia.
La setmana prèvia a la prova és un mar de dubtes,  molèsties físiques que apareixen del no res i pensaments que et porten a dubtar si seràs o no capaç d'acabar la cursa i si el cos estarà preparat  per l'esforç de diumenge. Tot i ser la segona marató i saber-ho, em va tornar a passar i és fotut i difícil de controlar alhora aquestes sensacions prèvies. Et fan sentir "extrany", diferent a la resta de les setmanes d'entrenament, són coses de la "Marató"... Per mi, aquests dubtes comencen a esvair-se quan reculls el dorsal, i això ho vaig fer divendres al migdia. Cotxe i cap a Barcelona a recollir el pitrall que m'havia assignat l'organització, el 7632, calaix gris (que vaig canviar pel verd) i samarreta (que no "finisher") de la prova. Dic no finisher, perquè li donen a tothom que s'hi apunta, no a qui l'acaba, per tant, la samarreta de la Marató de BCN no acredita amb certesa que l'has acabat i ets maratonià per primera o  per segona vegada, això ho sabràs diumenge si aconsegueixes traspassar la línia d'arribada i penjar-te la medalla. 



Un cop recollit, fem una volta per la Fira del Corredor, paradetes de marques comercials i proves esportives relacionades amb el món del córrer i triatló entre d'altres, ja siguin de bambes, productes nutritius, equipament esportiu i un llarg etcètera d'estands que ofereixen els seus productes i  també sortegen inscripcions gratuïtes a les curses que s'hi promocionen. La cosa prometia i amb l'eufòria pels núvols ens vam apuntar -dic vam pq m'acompanyava a la Fira en Paul Cail, company de fatigues aquests últims mesos i amb qui ens hem embrancat -per cert amb molt bon resultat- i apuntat al TEAM CALELLA TRIATHLÓ, a tots els sorteigs que vam poder i veure, des de la Marató de l'Havana o València fins al triatló "Extreman" de Salou. Vam quedar que aniríem a mitges si ens tocava...... Només comentar que hi havia parades amb més gent parlant per mòbil que gent atenent a qui tenia o volia informació de la seva parada, coses de la comunicació global que ens perd una mica a tots. A la fira també s'hi publicita la Challenge-Barcelona Maresme amb un stand,



El dissabte és dia de nervis, preparatius i descomptant les hores per diumenge, així és com vaig passar el dia previ a la cursa. Coses de l'experiència en d'altres curses, ara ja em prepararo la bossa i tot el material preparat  dissabte a la nit per així diumenge al matí només preocupar-me de dutxar-me i esmorzar.  He decidit ja fa algunes curses preparar una petita bossa de mà amb només allò que em cal per la cursa, així ho tinc tot més programat dins la motxilla gran que deixaré al guardarropia. El Garmin, corretja pulsacions, mitjons compressius, vaselina, gorra, "manguitos", un plàtan, barreta energètica, gels i porta dorsal és tot allò que hi poso en aquesta petita bossa pre-marató, així no em tinc que preocupar, tot el que necessito per córrer hi serà, és un tot o res! Després de sopar el que marca la "dieta", sobre les 23h ens posem a descansar, no tardaré gaire en adormir-me. Ara que he parlat de dieta, és important per preparar bé una cursa d'aquestes caraterístiques controlar com a mínim una mica l'alimentació. Jo ho vaig fer l'any passar i aquest any he repetit. Menjar variat i compensat ajuda en la preparació, això si, sempre és millor fer-ho sota la prescripció d'un/a professional de la nutrició, amb el menjar no s'hi juga!

És diumnge i sona el despertador a les 5:40h. M'aixeco sense mandra (cosa extranya en mi), deuen ser els nervis o poder són les ganes... Dutxa, vestir-me amb la roba de la cursa, esmorzar que ja he repetit altres vegades en entrenaments previs de llarga durada que sé que tolero bé (MAI IMPROVITZEU AMB L'ESMORZAR!!!), i esperar que em recullin. Sempre és important també passar per "can Roca" abans de marxar de casa. El xòfer per començar a fer ambient, posa el comptador de km a zero just arrencar camí de Barcelona. Ens recorda al pas per l'autopista a l'alçada de l'entrada a Mataró que portem 21km.... abans d'arribar a Bcn i agafar a la ronda litoral, haurem recorregut ja 42km... són dades, només dades dues hores abans de començar a córrer.

Aparquem just a la sortida, al parking de pagament, que agraïrem tot i la el preu que estigui tant a prop de l'arribada de ben segur un cop acabada la cursa. A les 7.30h hem quedat amb els companys del TEAM CALELLA TRIATHLON per fer la foto de record, hi som quasi tots, i crec que és just que els anomeni, perquè amb ells hem fet els entrenament conjunts previs a la Marató, la diferència principal d'aquesta segona marató comparada amb la primera són ells. Compartir entrenaments amb grup ho fa tot molt més fàcil i si a més a més hi ha bon rotllo i un ambient  més que excel·lent, ho fa tot molt més senzill. Tots tenim objectius diferents, que ens farà anar a diferents ritmes i possiblement sols durant la cursa, però podríem dir o assegurar, que em sentiré realitzat si tots els companys de club acaben amb el seu èxit particular la marató.



Foto feta, primers riures a primera hora que trenquen alguns nervis que tenim alguns de nosaltres, al Team hi ha autèntics "caxondos" que t'arrenquen un somriure fins i tot en els moments més tensos previs a la cursa o en els moments més complicats d'un exigent entrenament. Alguns s'han quedat a dormir a Barcelona i ja tenen anècdotes abans de començar...  Ens apropem al guardarroba i ens canviem a l'aire lliure, la bossa preparada va genial, hi és tot. M'oblido d'agafar l'esponja per resfrescar-me durant la Marató, cosa que poder pagaré, et fan entrar a deixar la motxilla ja canviat, de "runner". Primera i bona diferència amb la Marató de 2013, fa sol en comptes de la pluja de l'any anterior, sens dubte comencem millor! Canviar-se a l'aire lliure, plovent i amb el terra mullat no és el millor per començar. Un cop feta la cua i amb la bossa ja esperant per ser recollida al finalitzar la cursa, em despedeixo Pol i en Paco G ja em quedo sol  em preparo per situar-me al calaix de sortida. Estiraments, un parell de rectes per veure que tot està a lloc i ben posat. Quan són aproximadament les 8:15h entro al calaix verd de sortida. Em situo i no m'esperava trobar ja ningú quan apareixen davant meu en David Llibre, en Wilfred i l'Sven, companys de club. Xerrem, ens desitgem sort i riem una mica. Un corredor em parla, li ha fet gràcia que porti les mateixes bambes que les seves, els dos coincidim que no són molt habituals i que poques vegades trobem algú amb les mateixes. És de Murcia, fa la seva segona Marató i ens desitgem sort, abans de sortir li dic "Mira esto!"  el de davant nostres també porta les mateixes Nike Vomero ... coses d'en Murphy, tres parells de bambes iguals en menys d'un metre quadrat.


A les 8.30h puntualment surten els atletes d'elit, 8 minuts després ho fem nosaltres, poso el cronòmetre en marxa i ja hi som, ara si que no hi ha marxa enrera, concentració total i a "disfrutar" dels mítics 42195 metres per endavant pels quals ens hem preparat els últims mesos.




Els primers quilòmetres de la Marató no son favorables, és a dir, no són plans, fan pujada tot i que no molt pronunciada però fan que toqui reservar-se. Anem fent tranquil·lament controlant de no passar-nos del temps programat. Aquest any m'havia posat com a objectiu intentar fer la cursa entre 3h 35'/3h40', tenint em compte que la primera l'havia acabant en 3h56' i pels entrenaments que portava, pensava que era assequible aconseguir-ho i que estava preparat. Això volia dir portar un ritme per quilòmetre entre 5'05'' a 5'13'', a la Maratest de 30km que havia fet tres setmanes abans el ritme havia estat de 5'03''/km, per tal i com havia acabat de sensacions creia que l'objectiu era real. Els 5 primers quilòmetres els faig en 26'02'' segons el previst, tot va normal, bec -com faré a tots els avituallaments- mitja ampolla d'aigua. Passem el CAMP NOU -els que em coneixeu sabeu que m'encanta i motiva poder passar-hi- i primera i agradable sorpresa, jugadors del FCB Bàsquet animant als participants, Navarro, Sada i Lorbek hi són. Enfilem la Diagonal i el recorregut comença a planejar, són quilòmetres per trotar a ritme còmode però sense relaxar-se. Arribem als 10km amb 50'55'', amb un parcial sensiblement inferior als cinc primers quilòmetres, un altre avituallament i continuem direcció Plaça Espanya per l'avinguda Tarragona. Primera bona sensació de la cursa, aquest any possiblement per la bona temperatura per l'espectador, està a rebentar de públic animant, si féssim un símil, seria com aquelles pujades del Tour on hi ha tanta gent que et fa passadís, aquest fet en aquesta edició es repetirà en més punts de la cursa. Enfilem Gran Via i toca tornar a posar la velocitat de creuer i anar fent. Una Marató no és una cursa qualsevol com us he dit, a mitja Gran Via em trobo un company de club parat, fa molta calor i té males sensacions, s'està pensant en abandonar.... l'animo a continuar junts però no fa, això em deixa males sensacions durant uns quilòmetres. Amb ell he compartit especialment els últims entrenaments de sèries i tirades llargues, coincidíem en ritmes i per això ens feia entrenar junts. La calor d'avui no és la millor condició climàtica per afrontar una Marató i menys per ell, que la pateix encara molt més que la resta de participants, jo continuo però no m'oblido d'ell. Enfilem Passeig de Gràcia, la Casa Batlló i una Pedrera en obres cosa que pels turistes els hi haurà fet molta gràcia veure la publicitat tapant la façana de l'emblemàtic edifici de Gaudí. Una hora i setze minuts  després de la sortida arribem punt quilomètric 15, amb un bon parcial i bones sensacions fins ara. Comencem a beure isotònic, i el primer gel. Seguim per Roselló i baixem per c/Sardenya passant per l'emblemàtica Sagrada Família, Zurich com a spònsor principal de la cursa hi té una bona publicitat, normal amb el que deuen pagar.  


Sovint vaig comparant les sensacions de la marató de 2013 amb la d'avui per intentar no passar-me i anar-ho controlant, tot sembla que va bé. Arribem al carrer València i arriba el primer tram de la cursa més dur, dur pel seu anar i tornar, podríem dir que és més psicològic que físic, la Meridiana. L'any passat la recordo més dura de pujada, comença aproximadament al km 17,70 i al punt més alt hi ha el quilòmetre 20,  baixant hi ha la mitja marató que la passo amb un bon temps segons el previst, 1h47'06'', això dóna una mitja de menys de 5'05''/km. En aquest tram em creuo i saludo a companys del Team, en Wilfred, en Paco o en David Llibre en són uns d'ells. Penso que vaig bé, poder massa bé, però les pulsacions es mantenen a 165/170, per mi és el límit on ho començo a passar malament. Molt públic animant i un altre moment de "subidón", el públic entre Meridiana i València et torna a pujar la moral i fer-te sentir important amb el passadís aquesta vegada si que estret per on passem. 

Sovint es comenta com n'és d'important per un corredor l'animació del públic, els que correu ho sabeu, però sinó, dir-vos que un crit  d'ànim que normalment és d'un desconegut ajuda i molt, i si el que t'anima és amic val per dos! I com que val per dos, toca agrair als dos coneguts que em van animar (disculpeu si em deixo algú) durant la cursa, en Raúl Claramunt amb la seva bici perseguint a l'Amanda per la Marató i a la Sandra Sala, veïna i amb qui em vaig creuar en més d'una ocasió, gràcies! Tampoc m'oblido d'aquells desconeguts que gràcies al dorsal m'han animat pel meu nom, així que també gràcies! Especialment en moments complicats que vindran més endavant.

Tornem a la cursa i ja pel quilòmetre 25 continuo amb el ritme bo, les pulsacions controlades i això sí, començo a estar "una mica cansat" després de 2h07'01'' a un ritme mig de 5'05''/km. L'aigua i l'isotònic no fallen en cada avituallament. Continuem amb el pla previst.  Després d'aquest punt quilomètric encarem el segon punt mentalment complicat de la cursa, l'anada i tornada del Fòrum a Plaça de les Glòries per la Diagonal, 5 km amb això si un bon ambient de públic i animació cosa que per mi no el fa tant complicat com a la majoria. No ho he comentat però en aquestes proves, l'organització s'encarrega sovint de posar grups musicals o punts de música per fer més amena la cursa, la veritat que s'agraeix. Pel km 28 aproximat  em trobo amb el segon company de club que no ho està passant bé, l'Amanda em comenta que la calor l'està perjudicant i que ha canviat el seu objectiu que s'havia marcat per acabar la prova per sota les 4h, està baixant el ritme i està patint. Això m'alerta i em fa pensar, l'Amanda havia sortit dos calaixos per davant meu (4/5 minuts abans) però en els últims entrenaments compartíem mitjana i ritme de quilòmetres. L'espero però em diu que tiri, que no m'aturi.... Em sap greu no poder-la ajudar, però en el fons penso que és el millor pels dos, quedava massa pel final. Cadascú continua fent el seu camí. Continuo corrent amb la paraula calor al cap, si que en fa però.... tanta ? Jo no havia imaginat la cursa amb la calor com adversari, i em temo que per molts, aquest passat diumenge ho va ser. Tot i no saltar-me cap avituallament, em pregunto si em podrà passar factura? als propers quilòmetres ho veurem.

Un cop superat el quilòmetre 30, el ritme és constant i dintre els càlculs d'acabar la cursa en 3h38'00'' aproximat com havia previst. Sembla que tot va bé però com és normal les cames cada cop pesen més. S'acosta el mur, o això és el que es diu d'aquests propers quilòmetres, el mur de la marató, un cop superat el km 30 pot aparèixer en qualsevol moment.... Comencen el que per mi si que és sens dubte el tros més difícil i menys agradable de la cursa, el litoral. I aquets any sembla que ho serà, les cames han passat de pesar a que hi  apareixin rampes, de moment les aguanto però no trigo gaire a aturar-me, haig d'estirar per intentar que no vagin a més. És abans del km 33 just passat el pont que travessa la ronda litoral quan m'aturo per rampes als abductors, estiro i continuo. Puc córrer però més lent, als bessos també hi apareixen rampes però les puc aguantar, no així amb els abductors que em fan anar parant sovint. He passat el km 35 amb 3h00'43'', una mica més lent que els altres parcials però encara conservo el temps previst a meta. Però tot canvia quan la intensitat de les rampes augmenten exponencialment.  Ja no paro per estirar per precaució sinó que ho tinc que fer per obligació, el dolor és insuportable i per moments no em permet ni córrer ni caminar, literalment. El pas per la zona de la Villa Olímpica, el Parc de la Ciutadella, Arc de Triomf, Plaça Catalunya i Via Laietana són un continu parar, estirar i intentar continuar. Se'm fa etern fins arribar a dubtar que no pugui ni arribar caminant a meta. Corro 200 metres i tinc que parar, en faig 20 més i hi tinc que tornar, ara en puc fer 500 i a tornar-hi.... És aquí quan apareix un conegut, en Quim Lloret, em pregunta com estic i li dic que fos, l'intento seguir i ho faig des de la Ciutadella fins passar l'Arc de Triomf, on torno a parar sense abans desitjar-li sort i forces per arribar a meta. Opto també per baixar fins la meitat els mitjons compressors, sembla que funciona, però haig de continuar parant, les rampes continuen.  No és la solució fixar-se en els altres corredors però sembla que durant aquest tram de la Marató no sóc l'únic que té problemes, molts d'ells ja caminen, d'altres també es paren a estirar, d'altres fan pitjor cara que jo (o m'ho penso doncs no em veig la meva). Crec que he descobert el mur, una mica més enllà del 35 si com a mur entenem aquell "hombre del mazo" que et fa aturar. No és problema de motor, doncs  funciona i aguanta, són les cames que fallen. Però com havia llegit en artícles que parlen de què és una marató i com aforntar-la, és ara quan s'ha de ser més fort que mai i pensar en com he entrenat per arribar fins aquí, quants sacrificis he fet per ser ara aquí i que m'ha de passar alguna cosa més greu que això de les rampes per engegar-ho tot a rodar. Fins i tot comparteixo metres amb un corredor que va disfressat de "Sevillana y olé", quin humor !!!! No en tenen prou en fer una Marató que l'han de fer disfressats ??? Jo vaig pensant amb un frase motivacional que diu: "EL DOLOR ES PASSATGER, LA GLÒRIA ÉS ETERNA", ja us dic jo que si arribo si que serà eterna si !!!!!




Al final de Via Laietana decideixo baixar del tot els compressors, estiro bé i ho torno a provar. Fins a Colón m'aturo alguns de cops més, alguna caminada llarga i baixo considerablement el ritme cosa que m'ajuda a resistir. Encaro els quasi tres últims quilòmetres de la cursa amb pensament positiu, hi estic aprop, som-hi! Us puc assegurar que arriba un moment que ja no sé que fer per distreure'm i no pensar en el "dolor", ni que fer ni ..... Paro de nou, torno a estirar i caminar, una senyora que ens anima em dóna powerade (tant malament m'ha vist???) i li agraeixo MOLT! quan en tinc prou el retorno a a algú desconegut del públic per si algú que ve al darrera i el pot necessitar com m'ha fet falta a mi... Abans de tornar a arrancar arriba la meva salvació, de cop escolto un grup de corredors molt animats, cantant i cridant eufòrics perquè estan a punt  per aconseguir el seu objectiu d'acabar la Marató. Giro el cap i van tots de verd, amb la samarreta de la Marató, però no són un grup com un altre, són els corredors de www.correambmi.org. Ells aquest any han corregut la cursa acompanyant a 4 persones amb paràlisi cerebral a participar d'aquesta festa de l'esport (quines 3 paraules més tòpiques!). Mentre caminava aproximadament al km 39.50 , algú del grup de Correambmi que no reconec em crida alguna cosa semblant a "vinga va, segueix-nos i ens acompanyes fins a l'arribada que ja hi som!!! ", m'els miro, amb la meva cara de no puc més -que segur era com la dels altres corredor- i em dic a mi mateix, doncs som-hi, que no quedi per no provar-ho. 



Ells van lents, però clar, més ràpid que jo caminant. Els hi pregunto de quina associació són i m'ho expliquen, em donen consells per les rampes, m'animen i m'ofereixen powerade i aigua, a tot dic que si. Els segueixo com puc observant com van fent relleus dels cotxets adaptats per portar els quatre participants fins a l'arribada, un d'ells controla que el grup vagi agrupat, cridant i marcant el ritme, fan goig, tots iguals, alegres, fent bromes sense parar i orgullosos, molt orgullosos del que estan fent. Fem la ziga zaga per esquivar les obres del Paral·lel i passant per l'últim avituallament bec aigua i isotònic. Ja ho tenim això. Menys de 2 quilòmetres i feina feta, però que llarg es fa, sembla que no avanci, sense voler deixo un pèl darrera el grup dels "Correambmi" ja que han afluixat força el ritme per preparar la seva arribada a meta. S'havien proposat ser sub 4h i com que els sobra temps per fer-ho es poden relaxar un pèl, així que encaro els últims 800 m sol, sorprès per no haver de parar per rampes  i content pequè faré  millor marca que l'any 2013. Ho faig encara més content si penso com em veia de perdut entre els quilòmetres que van del 35 al 39. Així, que com diuen molts consells que havia llegit per aquells que fem maratons, els últims 195 metres toca afluixar el ritme, aixecar el cap i gaudir dels últims metres fins a l'arribada. El públic genial, està l'arribada plena, només i trobo a faltar un clàssic del món dels "speackers", l'Alberto Montenegro. No se m'escapa la segona Marató de Barcelona, ja la tinc, amb 3h47'37'', nou minuts menys tot i els problemes d'aquest any comparada amb la Marató de 2013, tot un èxit ! . Arribo i trobo la Mar (tant fresca com si res) companya del club que em felicita, em sap greu però quasi no li puc agrair, estic fos, no em vull parar per por i continuo caminant lentament. Gràcies per la felicitació Mar!!! També em trobo en Javi de la botiga ProRunners i en Nacho, ex Team a qui també felicito com puc.... Aigua, Powerade i la medalla de Finisher és el que m'emporto de la post-arribada, una medalla merescudíssima penso quan me la posen al coll. Taules amb taronges, plàtans i fruits secs per recuperar i explicar els mals i bons moments de la cursa amb en Quim Lloret i Sra, amb qui he coincidit un quilòmetre per allà l'Arc de Triomf. Em comenta  que feia mal temps per córrer i que en Pep Urquizu que anava amb ell també ho ha notat com jo amb rampes i patint per la calor.



Cada segon que passa després de l'arribada tinc el cap més clar per poder pensar i analitzar la cursa. Un dels motius possiblement del perquè m'agrada córrer és aquest anàlisi constant de ritmes, minuts, segons, quilòmetres, pulsacions, temps final que assoliràs....  que has d'anar portant durant la cursa, possiblement una mica o massa, depen de com ens ho mirem, obsessius, però que m'encanta,  serà que sempre he estat més de matemàtiques que de lletres... Al final només han estat de 7 a 12 minuts els que he perdut segons els càlculs més o menys generosos que havia fet abans de la cursa, i veient els problemes físics que he tingut encara els trobo pocs! Així que cada vegada estic més content pel resultat d'avui, adaptar-se a les condicions climàtiques d'una competició també és part d'aquesta i si la calor d'avui ha estat un factor per tindre les rampes doncs serà que no ho he fet del tot bé, m'hauria d'haver avançat i posar-hi remei abans de patir-ho, així que encara hauré aprés coses noves per properes maratons (si n'hi ha en un futur) que espero m'ajudin a no patir-les (si n'hi ha en un futur) tant com la d'avui, com a mínim que no sigui per aquest condicionant. Aquest patiment que he tingut et fa més fort per futures competicions, en el fons, és un patiment que m'ha acompanyat cap a l'èxit, el meu èxit particular, per tant potser no ha estat tant dolent.... Aquí teniu els parcials per punt quilomètric de la meva cursa i si premeu aquí podreu veure els vídeos on s'ens graba als corredors a partir del km 25.




Recullo la bossa al guardarroba, em canvio a l'stand ja desmontat d'Asics i començo a saber noticies dels que ens haviem fet la foto a les 7.30h del matí. 'Amanda ha baixat del seu objectiu després dels problemes físics. També em trobo en David Llibre, sens dubte el meu ídol, un incís, potser per culpa seva sóc on sóc ara, ell sempre hi és quan li demano per entrenar,  l'ha fet en més de 4 hores al seu ritme, amb algun gel de més i sense haver fet els entrenaments que toquen per afrontar-la amb èxit, però ell és capaç d'això i més, ets mot gran ÍTACA !!!!! En Paco Garòfano que debutava ha patit també però està contentíssim de ser ja maratonià, fa uns mesos abans d'entrar al Team ni s'ho havia plantejat de poder fer una marató, coses del voler i poder diuen! L'altre Paco, l'ha acabat patint molt segons comenta, i ja s'ha prohibit fer cap marató més, bé això avui, d'aquí uns dies segur que tindrà ganes per millorar. En Dani Aranda descalç com ja és habitual en ell s'ha marcat un temps genial. En Diego Sulé l'ha acabat molt dignament ja que no l'havia pogut entrenar per una inoportuna lesió les últimes setmanes. En Wilfred i l'Sven companys de calaix de sortida i entrenaments a ritme també han patit, com tots, però ja en poden afegir una altre al seu historial. En Xavier Romea amb qui havia coincidit pel km 2 de la cursa també aconsegueix el seu èxit, com la Neus, que per 14'' no és sub 4h,  i les altres noies, la Silvia i la Chulvi, finishers també amb el seu particular èxit i història d'aquesta Marató. En Jordi Pou, diu que ha punxat com molts de nosaltres, però amb un temps molt digne. En Joan Gras i en Pere "del Casanostra", marcant-se un sub 3h amb en David Màrquez, impressionant! Segur que em deixo algú, en el fons som molt al Team! També destaca l'Adrià que ha debutat amb un sub 3:30h, sense paraules així com molts d'altres que l'han acabat complint o no els seus objectius però que sens dubte i vist el que s'ha patit avui, acabar-la ja té molt mèrit. La Judith i la Melina, debutants i finishers, s'ho han currat molt entrenant i tot i els dubtes d'un debutant ja poder dir que són maratonianes, felicitats !!! Però no tot han estat bones notícies, alguns abandonaments  em comenten, en Garriga, un clàssic calellenc de les curses ho ha deixat, com en Quim Roig amb qui vaig fer la Maratest30km, una llàstima pels dos i també per en Jordi Rojas, avui no era dia per ell, el clima no l'ha acompanyat. Em sap greu per què sé que tots s'ho havien preparat i poder un dia em passarà a mi, però ells han tingut clar clar que la marató és la marató i que abandonar tot i que sigui complicat és part d'ella. Hi ha dies que no toca i el millor es pendre una decisió per difícil que sigui, això demostra que mai li has de perdre el respecte, si ho fas, potser un dia ho acabes pagant massa car. A per la propera nois!!!

Als que no he anomenat també felicitar-vos, sou molts i no acabariem mail ! així que un reconeixement per tots, desde els que fet sub 3h fins als qui heu debutat amb grandíssima marca que ja us dóna el títol de maratonià/ana, us ho repeteixo, Felicitats !!!!

Em deixo pel final un altre debutant, l'anglès, en Paul Cail, runner de fa menys d'un any per una juguesca entre amics que s'ha cascat la seva primera marató sense entrenar-la a bon nivell i amb molèsties físiques importants, en 3h26'13''.... amb males sensacions i tot i estar a punt d'abandonar ja la té a la butxaca, felicitats cam-pe-ón !!! 

i ara què ???? doncs si recordeu us havia dit que ens havíem apuntat a diferents sorteig que feien a la fira del corredor amb en Paul, a mitges ho recordeu ? doncs... dissabte a la tarda el van trucar que havia guanyat el sorteig d'una inscripció per la Triatló HALF SalfishBerga pel proper 15 de setembre, tocarà entrenar-la. O  no...  ja ho veurem!



Si heu arribat fins aquí gràcies per llegir-ho, només que us serveixi per alguna cosa em donaré per satisfet! Fer una marató és especial, i aquesta per mi ha estat en resum GENIAL ! Animar-vos a fer-la si us ve de gust és molt recomanable, però fer-la per obligació no ho és gens, així que sou lliures per decidir-ho, per sort, ho podeu fer només vosaltres ;)

Però sobretot sobretot sobretot i sobretot, agrair la paciència de la meva mare i germana perquè aguantar tot el que tenen que aguantar-me és molt i a vegades excessiu ! GRÀCIES!

salut i km !!!!

Barcelona, 16 de març de 2014. 8:30h, Avinguda Maria Cristina.

PD: si voleu consultar els resultats de la Marató ho podeu fer AQUÍ 

dimecres, 13 d’octubre del 2010

L'orgull Xilè

Després de 64 dies tancats a les mines, els 33 miners xilens estan essent "rescatats" del pou de mina per retrobar-los amb les seves families. 64 dies de patiment, d''angoixa, treball i orgull de país que a hores d'ara aquests supervivents estan veient la llum.



Els moments d'emoció que es produeix en cadascuna de les pujades dels miners són enormes. Pares, mares, germans, fills, cunyats, cosins i un llarg etcètera de parentius estan a l'espera de rebre els "seu miner". El president del país els reb un a un, i fins i tot, el president de Bolívia -país poc amic de Xile- acompanya al seu homòleg a peu de mina.

Com no podia ser d'altre manera, la xarxa ens mostra al moment aquesta operació, i al FLICK també hi podem trobar una excel.lent gal.leria fotogràfia que porta per títol RESCATE MINEROS on diferents fotògrafs hi pengen les seves imatges a peu de mina.

Aquí la teniu

dilluns, 23 d’agost del 2010

L'intermitent

Segons l'enciclopèdia.cat, l'intermitent és "Llum de funcionament intermitent que serveix per a indicar les maniobres laterals d'un vehicle".




Aquest gadjet que inclouen tots els vehícles a motor, és el menys utilitzat (fins i tot més que el EPS) pels conductors quan circulen. Heu vist mai algú indicar que surt d'una rotonda? heu vist mai algú indicar que vol apacar ? i us diré més... heu vist mai algú indicar que efectuarà un canvi de carril a 120 km/h a l'autopista ??? la resposta és SI, però MOLT MENYS del que s'hauria de veure.

Us animo doncs a fer-lo servir més, a tota arreu, per aparcar, per desviar-vos, per canviar de carril fins i tot per indicar un canvi de direcció, els leds us ho agraïran!!!!

divendres, 20 d’agost del 2010

3 mesos

Ja fa tres mesos......tres mesos que un no pot fer allò que vol, allò que ha descobert que realment l'omple, allò que fins no feia molt creia que ho feia gent "extranya".... però que un cop un s'hi posa enganxa, i molt que enganxa!!

Ho fa fins al punt de voler més i més dintre els límits que té cadascú, però aquest és el motiu que fa que sigui tant adictiu, superar els teus límits per grans o petits que siguin, són els d'un mateix i per tant els més importants!!!

Fa tres mesos que no puc córrer, córrer és allò que vull però no puc, allò que és tant fàcil de fer quan tot està bé però que es torna impossible quan les lesions apareixen. Poder fa molt temps que duren, poder hi seran més mesos, poder em privaran d'algún objectiu que m'havia marcat d'assolir,però el que segur que no faran, serà privar-me algún dia no molt llunyà a no tornar a sentir-me tant ple quan ben aviat torni a creuar un arc d'arribada d'alguna cursa o d'un simple entrenament de 3km sense molèsties.

diumenge, 12 d’abril del 2009

Festimatge 2009 ~ Xerrada de Pallassos Sense Fronteres

Quan faltaven 20' perquè comencés la xerrada que ha fet en Pere Bigas avui a les 19h al pis de dalt de la Sala Mozart, i veien el temps que feia i lo bé que estava a casa, per un moment m'ha passat del cap no anar-hi, però per sort, només a estat un instant.....
Molts coneixiem l'ONG Pallassos Sense Fronteres, però avui i en el marc del Festimatge que organitza FFC, el fotoperiodista Pere Bigas ens ha acostat en primera persona la tasca que porten a terme arreu del món.
Milers de somriures s'han arrencat a nens i no tant nens entre la runa de pobles després d'una guerra, així com també fer compartir somriures entre altres infants de diferents ètnies en una mateixa actuació són algunes de les coses que es poden trobar quan viatgen pel món aquests intrèpids clowns que amb el seu temps i d'una manera totalment altruista, es dediquen a repartir rialles arreu.
Sens dubte una bona xerrada il.lustrada amb audiovisuals en una sala on s'exposen més d'una trentena d'imatges que recullen alguns dels moments més impactants dels 2 viatges que aquest fotògraf ha compartit amb Pallassos Sense Fronteres.

Teniu fins el 26 d'abril per visitar-la ! No us la perdeu !

dimarts, 13 de gener del 2009

"Em dic Fran, Fran Alvarez"

Us sona el nom de Fran Alvarez? Fa 8 anys el nom de Leo Messi tampoc hauria estat famós per la majoria de nosaltres, qui sap si d'aquí 8 anys el nom de Fran Alavarez haurà entrat ja a les nostres cases com ho ha fet el de Leo Messi.

La comparació és obvia, Fran Alvarez, és jugador de futbol, a més de capità de l'infantil B del FCBarcelona.

En la darrera edició del torneig de Maspalomas (Gran Cànaria), va aixecar la copa de campió amb una exibició de futbol per part dels nanos del FCB. Però no us parlaré de com remena amb l'esquerra la pilota, aquest jove jugador pelroig, sinó de les seves paraules un cop acabat el partit.

Com és habitual, els periodistes, li pregunten a qui dedica el premi del títol aconseguit, i el "xaval" pensa amb qui comparteix més de 4 hores cada dia, en Luis, el taxista que el porta cada dia de Tarragona a Barcelona per entrenar I això no s'acaba aquí. El Fran, es designat millor jugador del torneig, i per aquest motiu, li correspon un viatge que sense pensar-ho, regalarà als seus tiets que s'han quedat a casa cuidant la seva germana, a qui adora més que ningú i que pateix una malaltia, fet que ha permés als seus pares poder viatjar i compartir amb ell l'experiència de Maspalomas. Gran detall del nano, que segur que ha viscut a casa seva la problemàtica d'una malaltia d'una germana, i que sap, el sacrifici que els pares i tiets, i fins i tot ell mateix, estan fent per la seva germana.

En nano apunta bé, un crack amb la pilota als peus però molt millor amb les seves paraules que ens han deixat a alguns, amb la pell de gallina per la maduresa del nano de Torreforta.

Ens veiem d'aquí 8 anys sobre la gespa del Camp Nou!

dimarts, 6 de gener del 2009

Resum del 2008 en imatges

Sovint, mentre "passeges" per internet, saltant de web en web, caus en alguna pàgina que trenca aquesta passejada i s'acaben els salts de webs. És culpa d'algú, que ha publicat un enllaç que pot ser interessant, el clickes i s'atura el temps!

I aixó m'ho passat quan m'he topat amb aquesta web, un resum en imatges del 2008 que fa 6 dies que hem deixat enrera. Realment ja ho diuen, un imatge val més que mil paraules.

Les que estan en negre, poden ferir les vostres sensibilitats. No us perdeu tampoc, el 2on i 3r bloc d'imatges que resumeixen l'any!


Simplement SÓN FANTÀSTIQUES! Amb quina us quedeu ? Jo per dir-ne alguna, que difícil!, em quedo amb la nº 28 de la 1a part, la nº12 del segon i la nº 18 del tercer bloc....